En 1961 Jean Rouch rodó La pyramide humaine. La descubrimos el verano de 2012 y no entendimos el por qué nadie antes nos había obligado a ver esta joya que trazaba líneas sugerentes entre un conflicto político y el arte de la creación en sí mismo. Ese verano nos encargaron rodar la estancia de unos niños saharauis en Barcelona que iban a pasar tres meses de verano con familias de acogida. Nada nos pareció más inspirador que bucear en la esencia de ese filme. Y nos atrevimos a jugar.
Un experimento audiovisual, a modo de cuento imperfecto con tres protagonistas: un amigo saharaui en el exilio, un grupo de chavales del desierto y una obra de teatro.
Hem començat una nova campanya de crowdfunding (multimecenatge, també se'l coneix com micromecenatge) per poder acabar el documental sobre Arcadi Oliveres. Aquest cop ho fem am Goteo, una plataforma que acull projectes amb una aportació social important, i que treballa el procomú, el coneixement lliure i el codi obert.
La primera, amb Verkami va anar molt bé, vam doblar la quantitat que demanàvem. Moltíssimes gràcies a qui va col·laborar, de veritat.
No obstant, comptàvem amb alguna ajuda institucional, però no ha estat possible.
Així que necessitem una última embranzida. Tenim claríssim que volem acabar el documental, però evidentment necessitem finançament per poder-lo acabar dignament, i qualsevol ajuda serà bén rebuda. Per nosaltres és un projecte molt important, tant per la nostra carrera professional, com per la necessitat de posar el nostre gra de sorra a entendre la realitat que ens envolta, un primer pas important per poder superar els obstacles que se'ns presenten, que no són pocs.
Estem fent un gran esforç de visualització del projecte, per tal d'involucrar a la gent que d'alguna manera o altra n'està implicada. Per això, tenim:
Val la pena dedicar una estona a veure aquest documental, i una estona llarga a pensar-hi.
Gràcies a la creació del Decàleg per la Revolució Individual, estrenat a la Torre Muntadas acompanyant (o complementant, o contextualitzant, o…) l’exposició Conferencias Norte-Sur-Este-Oeste d’Olga Merchan, he dedicat uns mesos, juntament amb l’Èrika Sànchez i amb l’ajuda de Bertran Cazorla, a documentar-me i reflexionar sobre una possible superació del subjecte postmodern gràcies al 15M i les noves formes d’intel·ligència col·lectiva. O com a mínim, sobre la superació d’alguns dels aspectes negatius d’aquesta subjectivitat, com per exemple l’atomització i el desencantament de les grans explicacions del món (això últim no forçosament negatiu), que dificulten el seu vincle amb la col·lectivitat, i impossibiliten projectes utòpics comuns.
Parlàvem de la revolució individual, (amb certa ironia postmoderna, tot s’ha de dir) com el procés que han de fer les persones per recuperar (o reinventar) la col·lectivitat perduda. La interiorització dels valors que la fèien possible, abans que la simple imitació de formes revolucionàries.
Un cop acabat aquest treball, que ha estat especialment intens les dues últimes setmanes, he experimentat un canvi en mi, he sentit un avenç (potser una revolució) en el meu cap, que encara he de païr. Com si hagués fet un màster supercomprimit, i com si jo també hagués recuperat alguna cosa perduda. Potser aquesta voluntat, de la qual jo mateix m’havia desencantat, de coneixement, de comprendre perquè si, que em va dur fa uns anys a matricular-me a la carrera de Filosofia (tot i que no vaig acabar el primer any…).
Ha estat, per tant, una molt grata sorpresa, enmig d’aquest procés de recent digestió filosòfica (Guy Debord, Nietzsche, Hannah Arendt, Badiou, Marx, Goethe, Habermas, Jameson, Foucault, Augé, Elías Leon Siminiani, Isaki Lacuesta, Àngel Quintana, Íngrid Guardiola, Jordi Oliveras, Jorge Luis Marzo, etc…), trobar aquest documental, gràcies a l’Assumpta Roura, que ho ha publicat al seu mur de facebook.
Trobo que és un documental brillant, tant en la disposició del contingut, en la tria dels discursos que el conformen i l’entorn escollit per a cada un, com en la forma que adopta: un llarg passeig, una llarga conversa en la que anem callant per observar i comprendre el món que ens envolta, trobant metàfores visuals, reforçant el discurs i, sobretot, reflectint aquesta actitud d’observació, de sorpresa i fascinació (no em surt l’equivalent en català del concepte més adequat, el de “asombro”), que crec que és l’essència de la filosofia.
Així doncs, animo a veure aquest documental, i animo també (i no és auto-bombo, és interès real) a veure l’exposició Conferencias Norte-Sur-Este-Oeste, on està el nostre Decàleg per la Revolució Individual, i qui vulgui em pot comentar què li sembla. De fet, m’agradaria moltíssim que això passés.
Estic participant al projecte #366cançons, proposat pel Centre de Cultura Contemporànea del Prat, La Capsa.
Consisteix en una cançó al dia, recomenada per persones que un/a dinamitzador/a escolleix. Jo sóc un d'aquests dinamitzadors, i estic escollint gent del meu entorn més proper. Al principi volia recòrrer només a músics o a gent molt vinculada a la música, però després vaig pensar que tothom té cançons que parlen d'un mateix i que, si bé el punt de vista d'un músic pot ser interessant, també ens podem trobar amb un excés de descripcions tènciques i potser més fredes. Les històries que m'he anat trobant parlen d'emocions i d'històries vitals, de la màgia que conté la música en tant que transmet emocions d'una forma abstracta, gairebé directe. No són poques les històries que m'han arribat de persones que no entenen la lletra d'una cançó però en comprenen el contingut. És per mi un misteri, un més, que fa la música sigui per mi un món totalment apassionant i sense la qual, com diu la repetidíssima frase de Nietzsche, la vida seria un error.
A part, també estic aprofitant per retre petits homenatges a la gent que m'estimo i, això, com a cursi convençut que sóc, sempre m'entusiasma.
